EDUARD BIGAS

 No hi ha dubte que la pintura es resumeix així, com la confluència harmoniosa —o no— del color amb la línia, de la forma amb l’espai. O si es vol dir d’una altra manera, de les línies que separen els colors i els defineixen i dels espais que prenen forma i volum en un contorn. La pintura és raó i emoció, a parts iguals.

Sense l’emoció no existiria l’art, perquè és l’única manera de provocar sorpresa als altres. Sense sorpresa tampoc no existiria l’obra d’art. Només ens quedaria la reproducció, que també és interessant però és merament mecànica. L’art és curiositat i també és la raó de l’artista. Ja han passat els temps de l’art per l’art o de l’art adjectivat amb condicionants ideològics. L’art és, sobretot, la mirada de l’artista, que de vegades esdevé irònica i de vegades sarcàstica, però que n’expressa el dolor, la passió o l’alegria, tant és!, per oferir-nos alguna cosa que ens colpegi amb l’emoció, que és aquell estat d’ànim que transita entre el plaer i el desplaer, entre l'atracció i la fugida. En definitiva, l’art en la mirada. Una mirada que ha de saber traspassar les formes per veure-hi clar. La literalitat no és mai artística. És, senzillament, una consigna. Però aquí som davant d’una mostra d’art, d’avantguarda o com n’hi vulguin dir, que té l’objectiu d’oferir-los bellesa. Vaig conèixer Eduard Bigas en un bar que hi havia al costat del local barceloní de la Fundació Modest Cuixart, al carrer de Montcada, on havíem assistit a la inauguració de l’exposició col·lectiva Sentiment en Trànsit — Homenatge a Cuixart, amb motiu dels 80 anys del cofundador de Dau al Set. Era un vespre de setembre del 2006. En aquell temps jo era director d’Unescocat i vaig assistir a l’acte acompanyat d’una pintora, Mireia Mateo. Devia ser per això, perquè els artistes es reconeixen de seguida, que no sé com però vam acabar fent una cervesa plegats. Recordo que vam riure molt amb el posat de murri i les ganyotes d’aquest home típicament empordanès. D’aspecte germànic o anglosaxó, vull dir. Des d’aleshores l’Eduard ha estat una presència constant en la meva vida, per bé que obligadament llunyana —aleshores ell vivia a Londres. M’agrada la seva pintura i em narcotitzen els dibuixos. L’Eduard va néixer a Palafrugell però la seva experiència vital és realment cosmopolita. Com la meva. Ha rondat per diversos llocs del món, de Sydney a Nova York, Londres o Berlín —que és on viu actualment— i sempre que he pogut l’he buscat perquè m’encegui amb les formes i els colors —segons com àcids, segons com pastel— dels seus quadres. Eduard Bigas és un observador de la realitat que de vegades ha hagut de calçar-se el mono de treball del manobre. Des de dalt d’una bastida es pot «imaginar» la vida. Recrear-la sense perdre la raó i reviure-la després sobre la tela. I és que a pesar de l’abstracció dels seus quadres i dibuixos, sense l’ofici de viure no podríem entendre de cap manera els «contorns» imaginats per Bigas. A cada nova descoberta, un pam més de color que s’estén per les teles i un punt més en les línies circulars, discontinues o rectes que esborrallen els papers amb dibuixos al·lucinats que vegades recorden el «magicisme plàstic» de Joan Ponç. L’experiència vital d’Eduard Bigas no és esotèrica però algunes de les seves composicions ho semblen. Bèsties alades, monstres, cadàvers exquisits, cavalls suspesos en l’aire i cervells que ens miren més enllà dels músculs. I el color, aquell vernís d’ocres, negres o blaus elèctrics que ressalten la composició. Certs objectes,certs animals o certes figures que apareixen en els quadres i dibuixos d’Eduard Bigas transmeten una energia vital que ens fa creure que realment estan dotats d'uns poders extraordinaris. També podrien ser la testa dels cretins. Més que derivar del magicisme plàstic dels avantguardistes que l’han precedit i dels quals ha rebut una innegable influència, la pintura d’Eduard Bigas té un no sé què de «magisme plàstic», que no és altra cosa que la vocació que té de donar veu a l’Absolut. Al silenci. I ho fa omplint de llum les teles i de força el traç dels dibuixos. El traç, sempre el traç. La línia com a commutador que interromp una imatge per connectar-ne un altra. La tensió de les línies que ressalten el poder de la imaginació i la reflecteixen d’una manera captivadora, amb una inextingible delicadesa en la composició. En els forats i les perspectives, que són com traus en l’Univers i per on circula una imaginació desbordada. Ho he dit abans: la imaginació ha de ser, per damunt de tot, un torrent de sorpreses. Una timba de colors que ens permeti fer un inventari cromàtic de la vida. Eduard Bigas sorprèn i ens sorprèn amb la mateixa força que resumeixen uns versos que J.V Foix va dedicar al també poeta Guerau de Liost: «No parla: diu./ No escriu: fa./ No raona: provoca./ No engrillona: emancipa./ No ofereix: dóna./ No s’enamora: ama.». Cap acció no tindria solta sense la força i la passió d’un capteniment com aquest. L’acció de l’artista. És això —o almenys així ho crec— el que una vegada i una altra revisc quan miro els quadres on gossos, maníacs, saltimbanquis, mutilats i espectres de tota mena ens contemplen immortals. La vida. La màquina de viure.

 

Agustí Colomines. Abril del 2013.