Eduard Bigas: rauxa de taca surreal, seny de dibuix figuratiu
An essay by Albert Mercadé, Bonart Magazine. April 2006
La galeria gironina Da Vinci Art obre una exposició de l’obra més recent del pintor Eduard Bigas (Palafrugell, 1969). L’exposició té l’al·licient de ser la primera mostra individual que se li organitza després que el pintor decidís traslladar-se a la ciutat de Londres ara fa quatre anys, i se’ns presenta com una oportunitat per constatar l’enriquiment que ha experimentat la seva pintura en aquesta darrera etapa.
FIGURACIÓ-ABSTRACCIÓ.
L’obra de Bigas és el resultat d’una angoixant lluita interior entre una pintura de filiació figurativa i una necessitat obsessiva d’expressar les seves emocions a través de l’abstracció. La seva obra parteix de la figura humana, que ha esdevingut l’autèntica clau de volta del seu art des que es va iniciar com a pintor a meitat dels anys vuitanta. Però al mateix temps compagina aquesta reflexió sobre l’home amb una sèrie d’obres gestuals i coloristes que ens transmeten la seva inquietud per buscar nous recursos dins el camp de l’abstracció. El mateix pintor parla de la intensitat d’unes obres que parteixen de l’abstracció: “La pintura significa essencialment resoldre un problema. En la pintura abstracta parteixo d’una taca però el veritable treball se centra en el moment de rectificar els errors que vaig veient.” Malgrat la presència que està prenent l’abstracció, sobretot en la seva darrera producció, Bigas s’adona de la incomoditat que experimenta sovint la seva obra davant l’art informe, i el seu anhel s’encamina sempre a complementar-la amb elements més identificables. Aquest vincle amb la pintura figurativa el manté sempre viu amb la pràctica del dibuix, un aspecte que ja havia destacat l’artista, compatriota i amic empordanès de Bigas Modest Cuixart en el seu article al bonart del passat mes de juny. Segons Bigas, “el dibuix és la base de la meva creació artística ja que m’ha salvat en els moments que l’abstracció no m’obria més camins. La taca no dóna solucions, acaba en ella mateixa. En canvi el dibuix sempre m’ha permès seguir investigant per trobar noves sortides a la meva creació”.
DE L’ABSTRACCIÓ A LA NATURALESA.
En les seves darreres obres més abstractes es constata aquesta relació temerosa davant l’abstracció. Acompanyant la taca informe que cobreix els seus treballs, sempre hi ha una voluntat que aquesta s’acabi convertint en alguna cosa reconeixible per l’artista, i és per això que després d’un llarg treball intuïtiu amb la forma i el color, el pintor conclou l’obra amb un detall figuratiu, ja sigui un ocell, un insecte, un cavall o un arbre. Sempre es tracta d’elements naturals que acaben portant la seva obra cap a un món orgànic i visceral que només es pot relacionar amb les formes infinites que ofereix la natura humana. Aquesta relació atzarosa amb la pintura abstracta que acaba trobant una identificació amb les formes de la naturalesa és un fenomen relacionat amb l’avantguarda surrealista, i amb tècniques que permeten resultats semblants com la decalcomania. Artistes pioners en aquest art com Óscar Domínguez aconseguien, a través dels plecs, unes formes atzaroses, que pel seu mateix joc irracional s’acabaven transformant en formes orgàniques i geològiques del món natural.
RAUXA SURREAL-SENY FIGURATIU.
La pintura d’Eduard Bigas admet, doncs, un parentiu amb el Surrealisme. Ho és per la importància que té l’atzar en la seva obra i també pel sentit tràgic i irònic –típic, d’altra banda, del caràcter empordanès– amb el qual embolcalla les seves obres. De totes maneres, es tracta d’un vincle formal amb el Surrealisme que es trenca quan l’artista topa amb la vocació d’incloure elements de la realitat. És, doncs, una pintura de rauxa asserenada pel seny del bon català. Una pintura que divaga en la intensitat de les formes i els colors, però que no oblida l’ésser humà i el vincle natural que sempre ha existit rere seu.
Albert Mercadé. Abril del 2006
