Devorant la Pintura

An Essay By Ricard Planas Camps, Director of Bonart Magazine, April 2006

Hiperactiu amb dèficit d’atenció o amb l’atenció a tot arreu.

Podria ser una de les múltiples definicions d’aquest pintor tel.lúric, de socarrel, de realisme surrealitzant, amic de Cuixart i continuador d’una tradició catalana i europea de la pintura.

Bigas és un saturn, com el de Goya, que devora els seus fills, ell la seva pintura, malgrat que Bigas

la torna a expulsar per fer-ne renéixer una sort de resultats de primera línia en clau de pintura.

Obres quasi de bogeria, com la que practicaren Joan Ponç o De Sucre o la que fan Evru, Beneyto o Brichall, entre altres autors, així com totes les primeres avanguardes.

Llenços i papers de creativitat desbordant, de molt de dibuix i de cada cop més pintura.

un clàssic contemporani amb sentit de present. El nostre particular Van Gogh, tot i que amb orelles, cap i canell. Ara des del seu estudi londinenc, abans des del de Palafrugell, ens demostra que és un autor construït i constituït però que juga a la deconstrucció per reinventar-se en cada nova etapa de la seva trajectòria creativa, on la tela no està torturada sinó acaronada, com si d’una aquarel.la es tractès.

Autor de delicadesa, pulcritud, professionalitat, rigor i intensitat dramàtica. Un tot, que ara ens descobreix un jove galerista que aposta per la gent del país i per les noves generacions, que ja són els pintors d’avui i seran els pintors del demà.

Ricard Planas Camps

Director de la revista Bonart

  • Grey Instagram Icon
  • Grey Facebook Icon
  • Twitter
  • Pinterest